Fer-ne 40 sense manual d’instruccions

Els primers anys: innocència i rutina

Pareix que siga l’altre dia quan vaig néixer i ja han passat quaranta anys.
Hi ha que vore com de ràpid passa el temps, redeu, i cada dia més.

Si tire la vista enrere veig un xiquet tranquil, en el seu món, amb certa imaginació, disfrutant dels moments sense saber que allò s’anava acabant.
Passen els anys, inicie l’institut i a treballar en estiu i a saber que la nostra és una vida condemnada al treball.
Arribe a l’uni. Anys bojos. Anys de ficar-me de ple en el sindicalisme estudiantil.
Vagues, xerrades, manifestacions, acampada contra Bolonya, “conquesta” del Consell d’Estudiants… i els estudis que hagueren costat cinc o sis anys passen a ser dotze anys. Les coses venen com venen.

Revolta, assemblees i Casal

En eixos dotze anys, a banda del sindicalisme estudiantil, també entre a formar part de l’Assemblea de Joves de la Plana Baixa, i en el meu cap ja es comença a forjar la idea de construir un espai de lluita i trobada al meu poble.
És al 2013 quan es materialitza eixa idea i naix el Casal Popular de Vila-real després d’una primera intentona l’any 2008 amb l’Ateneu de Vila-real, que no acaba de quallar.
I ahí seguim dotze anys després!

Mitja vida dalt dels escenaris

El meu cor batega a ritme de revolta, però també de música.
Any 2004-2005 entre a formar part d’Almorranes Garrapinyaes i al 2018, amb les Almorranes a punt de tancar la paradeta, entre a Apologia.
Literalment mitja vida pujant als escenaris a cantar, fer el cabreta i sentint-me viu i lliure! Temps on publique una maqueta i tres discos amb Almorranes i dos discos i tres singles amb Apologia.

Quan tot el que s’espera de tu no va amb tu

I arribem al present.
Ací em trobe escrivint estes línies que em serveixen per plasmar les grans fites que he anat assolint en la meua vida, i que tal vegada no pose en el valor que es mereixen.
Supose que per humiltat.
Supose que ofegades per aquelles que el sistema i l’entorn esperen de mi.

Un entorn en el que es suposa que jo hauria d’haver format una família, hipotecat fins als 70, jugant a pàdel i eixint en la bici els diumenges.
Unes normes, uns canons que no van en mi.
En part, sempre he anat un poc al marge del camí, fent el meu propi, sense direcció, sense bruixola que em guie.
Adaptant-me als moments, sense integrar-me en ningú i sent, en gran part, autònom.

Dos anys de foscor i renaixement

I tire la vista enrere de nou, a farà cosa de dos anys, quan el camí que pensava més o menys orientat es va capgirar.
Dos anys en el que he estat desorientat, sense saber ben bé que fer, que pensar, que dir, que viure.
Dos anys foscos.
Dos anys en el que he après a conviure amb mi mateix, – o a intentar-ho, almenys.
Dos anys en el que he crescut com a persona.
Dos anys de crisi dels quaranta anticipada? Qui sap?

Però ací estem, “renovat”, acceptant el meu sentiment de soledat (la psico em vol donar l’alta), ficant-me fites que em mantinguen centrat i feliç.

Encara sense brúixola, però amb mi mateix

Encara no sé exactament cap on vaig, però ara sí sé amb qui vaig: amb mi mateix.

Perquè ser feliç és un acte de rebel·lia.

Sigues indomable, sempre!